La Vallesa de Mandor. Tossals i planes vora el Túria
Carlos Ferrer García
2015
[page-n-1]
[ 38 ]
[page-n-2]
La Vallesa de Mandor.
Tossals i planes vora el Túria
Carlos Ferrer García
Museu de Prehistòria-SIP
El poblat de la Lloma de Betxí està situat a la Vallesa de
Mandor, a la ribera esquerra del riu Túria, en un paratge de
tossals suaus de cims plans i vessants rectes, pocs quilòmetres abans que el llit arribe a la seua conca més baixa, en la
qual s’obri la plana litoral de l’Horta. Es tracta d’una vall estreta i fèrtil orientada d’oest a est, tot just de 500 m d’amplària, constreta pels tossals al nord i per un talús al sud de més
de 10 m que el separa de les planes del Pla de Quart (Fig. 1).
El riu domina els trets del medi físic de l’àrea, ja que
els tossals són el resultat de l’acció erosiva i el seu encaixament, al llarg del Quaternari, en una extensa plataforma
de roques calcàries terciàries de calcita, gresos, argiles i
margues, que s’estén a manera d’escaló entre les serres interiors i la depressió litoral valenciana (Garay, 1995). Al llarg
de la seua història el riu ha modelat el paisatge, erosionant
< El riu Túria quan passa per la Vallesa de Mandor.
les roques terciàries i construint terrasses fluvials naturals
en fases consecutives de rebliment i encaixament. L’erosió
ha desmantellat parcialment les roques dures, donant
forma a tàlvegs i barranqueres que delimiten els tossals.
La successió de moments en què el riu transportava
sediments que s’acumulaven vora el seu llit, amb altres
en què l’aigua circulava neta i erosionava el fons, encaixant-se, ha donat lloc a un sistema de depòsits sedimentaris terrassats. Els més antics del Plistocé inferior i mitjà
(Carmona, 1991) apareixen en forma de glacis encrostats
al sud, al Pla de Quart, i com a sediments fluvials, de còdols i graves arrodonits amb una matriu d’arenes cimentades i crostes calcàries freqüents, en els mateixos tossals
de la ribera nord de la Vallesa de Mandor. És el cas de la
Lloma, on aquests sediments fluvials encrostats, superposats al penyal terciari, són els que constitueixen el substrat
del jaciment (Fig. 2).
Les terrasses més recents apareixen encaixades
en les anteriors i formen la vall del riu. Es tracta almenys
[ 39 ]
[page-n-3]
Fig.1. Localització de la Lloma de Betxí.
[ 40 ]
de dos nivells situats a uns 10 i 2 m per damunt del llit,
del Plistocé superior final i de l’Holocé, amb alguns retalls
d’una altra d’època històrica. Entre aquestes i les anteriors, s’estén un nivell conservat com a superfícies d’erosió, que al sud de la Lloma conforma un escaló entre els
seus vessants i el fons de la vall.
La topografia actual és el resultat d’aquesta història geològica recent. El jaciment ocupa un dels tossals
més aïllats i pròxims a la vall (Fig. 3). Es troba elevat uns
20 m per damunt d’una plana que conformen, d’una banda, el tossal nord que el separa d’unes altres llomes i de
la plataforma calcària, el tàlveg que l’aïlla per l’est de la
Lloma de l’Espart, i el replanell que el separa de la vall del
riu. Per l’oest limita amb una barranquera, un poc més
encaixada, que descendeix fins a la cota de la vall, situada
a uns 10 m més avall.
Les condicions ambientals, fonamentalment el clima, i, com a conseqüència d’això, el paisatge natural, han
canviat al llarg dels últims mil·lennis. Hui sabem, gràcies a
l’estudi de mostres de sediments de sondejos en el gel de
latituds altes i en el fons oceànic, que encara que des de
fa uns 5500 anys el clima és molt paregut a l’actual, s’han
produït canvis constants, moltes vegades bruscos i breus,
de pocs centenars d’anys, en les temperatures, i molt especialment, en les precipitacions i la seua distribució al
llarg de l’any (Martín Puertas et al., 2010). També sabem
que aquests canvis no són homogenis i que, a nivell regional, es produeixen variacions significatives. Els estudis
dels paisatges fluvials i dels entorns naturals de jaciments
arqueològics valencians mostren una activa dinàmica dels medis sedimentaris, que denota, per a l’edat del
bronze, l’alternança de fases d’una certa aridesa i pluges
estacionals, en les quals hi ha erosió als vessants i en les
quals els rius transporten sediments en llits poc profunds
i amb cabals irregulars, amb fases en què les pluges són
[page-n-4]
Sud
conglomerats i
argiles
Lloma de Betxí
arenisques i arenes
Riu Túria
terrasses fluvials
Terrasses fluvials recents
Terrasses fluvials i glacis antics
Conglomerats fluvials i crostes calcàries
Planes d’arenes i llims del Terciari
Llomes d’arenisques calcàries, arenes i
argiles del Terciari
Argiles
Arenes i llims
Arenisques calcàries
Riu
Barrancs
Fig.2. Esquema de formes del paisatge
i litològic; tall geològic ideal de l’entorn
del jaciment. Dibuix d’A. Sánchez.
La Vallesa de Mandor. Carlos Ferrer García
Nord
[ 41 ]
[page-n-5]
més homogènies al llarg de l’any, en les quals es formen
sòls en els vessants coberts de vegetació i els cabals dels
rius són més grans i constants. A aquests cicles caldria
afegir l’impacte que el creixement o el decreixement dels
grups humans d’agricultors i pastors tindria sobre la coberta vegetal, en augmentar o reduir les rompudes i la
pressió dels ramats, i sobre els processos d’erosió, incrementant o atenuant l’efecte dels canvis climàtics sobre el
medi. Sabem que quan es va establir el poblat la Lloma
estava desproveïda de sòls naturals, la qual cosa reforça la
idea del predomini d’unes condicions ambientals que van
afavorir l’erosió (Fumanal i Ferrer, 1998). En els depòsits
[ 42 ]
sedimentaris que formen part d’afonaments i rebliments
del jaciment es van documentar evidències de l’acció de
torrenteres que podríem relacionar amb un clima molt
paregut a l’actual, tot i que en altres jaciments situats un
poc més al sud es van identificar sediments eòlics que ens
parlen d’una marcada aridesa (Ferrer et al., 1993).
En aquest marc ambiental un poc incert i canviant,
les característiques del paisatge serien fonamentalment
semblants a les actuals. Tenint en compte la recent sobreexplotació dels aqüífers i la regulació de les aigües
superficials, podem pensar que el riu tindria un cabal major que l’actual, encara que amb un règim estacionalment
irregular. Els retalls de terrasses fluvials més recents no
devien existir encara, però, a grans trets, la vall seria molt
pareguda a com hui la veiem. En canvi, la plana litoral es
trobaria en plena construcció, amb extenses marjals i llacunes obertes al mar.
Els sòls de l’entorn immediat també serien pareguts als que, en condicions naturals, hui podem reconéixer. A la zona calcària les roques dures afloren prop de la
superfície donant origen a sòls raquítics, que hui, com
probablement en època antiga, tenen un ús forestal. Allà
on les calcàries i els gresos han desaparegut per efecte de
l’erosió, als tàlvegs i a les barranqueres, afloren les argiles
i les margues, sobre les quals es desenvolupen sòls més
o menys profunds, calcaris o no, que degueren permetre,
en l’edat del bronze, el desenvolupament de cultius extensius de secà. Les terrasses fluvials més recents de la
vall, constituïdes per sediments de textures franques, formen sòls joves, profunds i ben drenats, òptims per a una
agricultura intensiva (Ferrer et al., 1993).
Quant a les relacions amb el medi físic de les comunitats humanes del jaciment de la Lloma de Betxí, i en
general de les de l’edat del bronze valencià, els estudis
geoarqueològics han contribuït a la investigació de dos
aspectes: l’ús de l’arquitectura de pedra i fang, i la construcció de superfícies terrassades entorn de l’hàbitat.
Efectivament, l’arquitectura de la Lloma de Betxí es caracteritza per l’ús de la pedra i el fang, seguint uns criteris
[page-n-6]
de selecció dels materials de l’entorn que denota un gran
coneixement consuetudinari de les seues característiques
i capacitats. Així, s’utilitzen sediments molt fins per a crear
enlluïts i per a crear capes impermeabilitzants en estructures com la cisterna del jaciment, o sediments de textures més franques o arenoses en traves de murs o altres
elements que han de ser molt estables davant dels canvis
d’humitat. D’altra banda, la modificació intencionada de
la topografia dels promontoris en què se solen assentar
els poblats està també present en la Lloma de Betxí. Es
documenta la construcció de terrasses artificials sobre
els vessants, construïdes amb rebliments de terra retin-
guts amb murs i talussos de pedra, tècnica que apareix
per primera vegada en aquesta època al nostre territori
(Fumanal, 1990; Fumanal i Ferrer, 1998), i que ací va permetre ampliar l’espai pla i va facilitar el seu aprofitament
per a diverses funcions associades en principi estrictament a l’hàbitat.
La Vallesa de Mandor. Carlos Ferrer García
Fig.3. Reconstrucció del paisatge original.
[ 43 ]
[page-n-7]
[ 38 ]
[page-n-2]
La Vallesa de Mandor.
Tossals i planes vora el Túria
Carlos Ferrer García
Museu de Prehistòria-SIP
El poblat de la Lloma de Betxí està situat a la Vallesa de
Mandor, a la ribera esquerra del riu Túria, en un paratge de
tossals suaus de cims plans i vessants rectes, pocs quilòmetres abans que el llit arribe a la seua conca més baixa, en la
qual s’obri la plana litoral de l’Horta. Es tracta d’una vall estreta i fèrtil orientada d’oest a est, tot just de 500 m d’amplària, constreta pels tossals al nord i per un talús al sud de més
de 10 m que el separa de les planes del Pla de Quart (Fig. 1).
El riu domina els trets del medi físic de l’àrea, ja que
els tossals són el resultat de l’acció erosiva i el seu encaixament, al llarg del Quaternari, en una extensa plataforma
de roques calcàries terciàries de calcita, gresos, argiles i
margues, que s’estén a manera d’escaló entre les serres interiors i la depressió litoral valenciana (Garay, 1995). Al llarg
de la seua història el riu ha modelat el paisatge, erosionant
< El riu Túria quan passa per la Vallesa de Mandor.
les roques terciàries i construint terrasses fluvials naturals
en fases consecutives de rebliment i encaixament. L’erosió
ha desmantellat parcialment les roques dures, donant
forma a tàlvegs i barranqueres que delimiten els tossals.
La successió de moments en què el riu transportava
sediments que s’acumulaven vora el seu llit, amb altres
en què l’aigua circulava neta i erosionava el fons, encaixant-se, ha donat lloc a un sistema de depòsits sedimentaris terrassats. Els més antics del Plistocé inferior i mitjà
(Carmona, 1991) apareixen en forma de glacis encrostats
al sud, al Pla de Quart, i com a sediments fluvials, de còdols i graves arrodonits amb una matriu d’arenes cimentades i crostes calcàries freqüents, en els mateixos tossals
de la ribera nord de la Vallesa de Mandor. És el cas de la
Lloma, on aquests sediments fluvials encrostats, superposats al penyal terciari, són els que constitueixen el substrat
del jaciment (Fig. 2).
Les terrasses més recents apareixen encaixades
en les anteriors i formen la vall del riu. Es tracta almenys
[ 39 ]
[page-n-3]
Fig.1. Localització de la Lloma de Betxí.
[ 40 ]
de dos nivells situats a uns 10 i 2 m per damunt del llit,
del Plistocé superior final i de l’Holocé, amb alguns retalls
d’una altra d’època històrica. Entre aquestes i les anteriors, s’estén un nivell conservat com a superfícies d’erosió, que al sud de la Lloma conforma un escaló entre els
seus vessants i el fons de la vall.
La topografia actual és el resultat d’aquesta història geològica recent. El jaciment ocupa un dels tossals
més aïllats i pròxims a la vall (Fig. 3). Es troba elevat uns
20 m per damunt d’una plana que conformen, d’una banda, el tossal nord que el separa d’unes altres llomes i de
la plataforma calcària, el tàlveg que l’aïlla per l’est de la
Lloma de l’Espart, i el replanell que el separa de la vall del
riu. Per l’oest limita amb una barranquera, un poc més
encaixada, que descendeix fins a la cota de la vall, situada
a uns 10 m més avall.
Les condicions ambientals, fonamentalment el clima, i, com a conseqüència d’això, el paisatge natural, han
canviat al llarg dels últims mil·lennis. Hui sabem, gràcies a
l’estudi de mostres de sediments de sondejos en el gel de
latituds altes i en el fons oceànic, que encara que des de
fa uns 5500 anys el clima és molt paregut a l’actual, s’han
produït canvis constants, moltes vegades bruscos i breus,
de pocs centenars d’anys, en les temperatures, i molt especialment, en les precipitacions i la seua distribució al
llarg de l’any (Martín Puertas et al., 2010). També sabem
que aquests canvis no són homogenis i que, a nivell regional, es produeixen variacions significatives. Els estudis
dels paisatges fluvials i dels entorns naturals de jaciments
arqueològics valencians mostren una activa dinàmica dels medis sedimentaris, que denota, per a l’edat del
bronze, l’alternança de fases d’una certa aridesa i pluges
estacionals, en les quals hi ha erosió als vessants i en les
quals els rius transporten sediments en llits poc profunds
i amb cabals irregulars, amb fases en què les pluges són
[page-n-4]
Sud
conglomerats i
argiles
Lloma de Betxí
arenisques i arenes
Riu Túria
terrasses fluvials
Terrasses fluvials recents
Terrasses fluvials i glacis antics
Conglomerats fluvials i crostes calcàries
Planes d’arenes i llims del Terciari
Llomes d’arenisques calcàries, arenes i
argiles del Terciari
Argiles
Arenes i llims
Arenisques calcàries
Riu
Barrancs
Fig.2. Esquema de formes del paisatge
i litològic; tall geològic ideal de l’entorn
del jaciment. Dibuix d’A. Sánchez.
La Vallesa de Mandor. Carlos Ferrer García
Nord
[ 41 ]
[page-n-5]
més homogènies al llarg de l’any, en les quals es formen
sòls en els vessants coberts de vegetació i els cabals dels
rius són més grans i constants. A aquests cicles caldria
afegir l’impacte que el creixement o el decreixement dels
grups humans d’agricultors i pastors tindria sobre la coberta vegetal, en augmentar o reduir les rompudes i la
pressió dels ramats, i sobre els processos d’erosió, incrementant o atenuant l’efecte dels canvis climàtics sobre el
medi. Sabem que quan es va establir el poblat la Lloma
estava desproveïda de sòls naturals, la qual cosa reforça la
idea del predomini d’unes condicions ambientals que van
afavorir l’erosió (Fumanal i Ferrer, 1998). En els depòsits
[ 42 ]
sedimentaris que formen part d’afonaments i rebliments
del jaciment es van documentar evidències de l’acció de
torrenteres que podríem relacionar amb un clima molt
paregut a l’actual, tot i que en altres jaciments situats un
poc més al sud es van identificar sediments eòlics que ens
parlen d’una marcada aridesa (Ferrer et al., 1993).
En aquest marc ambiental un poc incert i canviant,
les característiques del paisatge serien fonamentalment
semblants a les actuals. Tenint en compte la recent sobreexplotació dels aqüífers i la regulació de les aigües
superficials, podem pensar que el riu tindria un cabal major que l’actual, encara que amb un règim estacionalment
irregular. Els retalls de terrasses fluvials més recents no
devien existir encara, però, a grans trets, la vall seria molt
pareguda a com hui la veiem. En canvi, la plana litoral es
trobaria en plena construcció, amb extenses marjals i llacunes obertes al mar.
Els sòls de l’entorn immediat també serien pareguts als que, en condicions naturals, hui podem reconéixer. A la zona calcària les roques dures afloren prop de la
superfície donant origen a sòls raquítics, que hui, com
probablement en època antiga, tenen un ús forestal. Allà
on les calcàries i els gresos han desaparegut per efecte de
l’erosió, als tàlvegs i a les barranqueres, afloren les argiles
i les margues, sobre les quals es desenvolupen sòls més
o menys profunds, calcaris o no, que degueren permetre,
en l’edat del bronze, el desenvolupament de cultius extensius de secà. Les terrasses fluvials més recents de la
vall, constituïdes per sediments de textures franques, formen sòls joves, profunds i ben drenats, òptims per a una
agricultura intensiva (Ferrer et al., 1993).
Quant a les relacions amb el medi físic de les comunitats humanes del jaciment de la Lloma de Betxí, i en
general de les de l’edat del bronze valencià, els estudis
geoarqueològics han contribuït a la investigació de dos
aspectes: l’ús de l’arquitectura de pedra i fang, i la construcció de superfícies terrassades entorn de l’hàbitat.
Efectivament, l’arquitectura de la Lloma de Betxí es caracteritza per l’ús de la pedra i el fang, seguint uns criteris
[page-n-6]
de selecció dels materials de l’entorn que denota un gran
coneixement consuetudinari de les seues característiques
i capacitats. Així, s’utilitzen sediments molt fins per a crear
enlluïts i per a crear capes impermeabilitzants en estructures com la cisterna del jaciment, o sediments de textures més franques o arenoses en traves de murs o altres
elements que han de ser molt estables davant dels canvis
d’humitat. D’altra banda, la modificació intencionada de
la topografia dels promontoris en què se solen assentar
els poblats està també present en la Lloma de Betxí. Es
documenta la construcció de terrasses artificials sobre
els vessants, construïdes amb rebliments de terra retin-
guts amb murs i talussos de pedra, tècnica que apareix
per primera vegada en aquesta època al nostre territori
(Fumanal, 1990; Fumanal i Ferrer, 1998), i que ací va permetre ampliar l’espai pla i va facilitar el seu aprofitament
per a diverses funcions associades en principi estrictament a l’hàbitat.
La Vallesa de Mandor. Carlos Ferrer García
Fig.3. Reconstrucció del paisatge original.
[ 43 ]
[page-n-7]