El registre funerari de la Lloma de Betxí: una visió des de l'antropologia física
Ángela Pérez Fernández
María Paz de Miguel Ibáñez
2015
[page-n-1]
[ 112 ]
[page-n-2]
El registre funerari
de la Lloma de Betxí:
una visió des de l’Antropologia Física
Ángela Pérez Fernández, Universidad de Granada
María Paz de Miguel Ibáñez, Universitat d’Alacant
L’esquelet humà constitueix la font d’informació més valuosa entre els materials recuperats en les intervencions
arqueològiques, ja siga la ceràmica, les restes faunístiques,
les carpològiques, etc. (Brothwell, 1987; White, 2000), ja
que estem davant les restes més directes d’aquells que
ens van precedir: “Parmi les chemins qui nous conduisent
à la connaissance des sociétés anciennes, il en est un, tracé
par ce qui nous reste de plus intime de ces gens d’avant:
leur squelette” (Bonnabel, 1997).
Quan es treballa amb restes òssies humanes d’origen arqueològic es recorre a l’antropologia física, ciència
que estudia l’ésser humà en els seus aspectes biològics
(antropologia fisicobiològica). En la mesura que els humans som fruit del procés evolutiu, l’antropologia física
estudia també el conjunt dels homínids. A més, se centra
en l’estudi de les diferències o les variacions físiques en-
< Detall de mandíbula adulta amb pronunciat
desgast dental i abscés radicular.
tre les poblacions humanes al llarg del temps, i de la seua
distribució en l’espai. Mitjançant l’ús de mètodes i tècniques concrets, aquesta disciplina obté dades de caràcter
més específic, com l’evolució de les malalties (paleopatologia), la influència del medi ambient en l’ésser humà, les
seues activitats quotidianes, els aspectes culturals, etc.
[ 113 ]
[page-n-3]
Fig. 1. Plànol de localització dels enterraments.
[ 114 ]
A la Lloma de Betxí s’han recuperat dos enterraments individuals (de Pedro, 2005; 2010) (Fig. 1), el primer
durant la campanya d’excavació de l’any 2002, en posició
secundària, al costat de les restes d’un cànid (Sanchis i
Sarrión, 2004), i el segon, el 2003, en posició primària,
decúbit lateral esquerre, dipositat en una fossa circular
delimitada per una sèrie de pedres de grandària mitjana
i gran, sense cap tipus d’aixovar. Paral·lelament, s’han recuperat restes òssies aïllades: un fragment de fèmur dret
i una segona molar inferior dreta permanent. Aquests
darrers corresponen a troballes casuals o fortuïtes, molt
freqüents en poblats de semblant cronologia, sense cap
connexió amb unitats funeràries, i relacionades amb remocions i contextos de reble (de Pedro, 1998).
El primer enterrament es va localitzar al sector est
del jaciment (quadre b-c/22, capa 7), la datació absoluta
del qual va proporcionar una data de 3650±40 BP, calibrada a 2 σ entre 2140 i 1910 BC. Correspon a un individu
incomplet, d’aspecte robust i amb insercions musculars
marcades. Les característiques morfològiques dels ossos (Ferembach, 1980; Ferembach et al., 1979; Buikstra
i Ubelaker, 1994) van permetre estimar les restes d’un
home d’edat avançada. Es van observar diverses lesions
artròsiques en vèrtebres i zones articulars dels ossos llargs
(Fig. 2), i també en la temporomandibular, i una periostitis
—infecció o inflamació— en la tíbia dreta. Presenta entesopaties en el radi dret i en diverses falanges de les mans,
que podem relacionar amb la realització d’activitats físiques intenses (Capasso et al., 1999). Quant a la salut oral,
destaca el desgast dental pronunciat i la tosca en la dentició superior, i una edentació total de les dents inferiors
amb reabsorció alveolar antemortem (Fig. 3). Les dades
mètriques van permetre valorar una estatura mitjana de
176 cm (Trotter i Gleser, 1952) i un índex cranial dins de
la categoria de braquicrani, és a dir, de forma arrodonida.
Amb posterioritat, durant la campanya de 2010, es
van recuperar dotze unitats esquelètiques (ossos llargs) i
diversos resquills vertebrals en el mateix sector est (quadre a/21-22, UE 1058), molt pròxims al conjunt de l’enterrament secundari. Tenint en compte la zona en què van
[page-n-4]
Fig. 3. Mandíbula amb artrosi temporomandibular. S’hi observa un
recreixement ossi sobre la superfície articular del còndil esquerre i
pèrdua completa de la dentició. Enterrament secundari.
ser recuperats, i també les característiques morfològiques
del material: restes d’un individu adult, de sexe probablement masculí, i les característiques paleopatològiques:
lesions artròsiques en vèrtebres i zones articulars dels ossos
llargs, probablement les restes formen part del mateix
conjunt funerari recuperat l’any 2002 i es tracta, per tant,
del mateix individu.
El segon enterrament es va recuperar al sector
oest del poblat (quadre G/14, UE 0037). Correspon a un
individu complet, masculí i d’edat adulta, amb una datació absoluta de 3400±40 BP, calibrada a 2 σ entre 1760 i
1610 BC. El seu estat de conservació era prou deficient, en
part a causa de les alteracions postdeposicionals provocades pel terreny, les quals condicionaren uns processos
tafonòmics que van destruir una gran part de la superfície òssia. No obstant això, van poder identificar-se artrosi
cervical i calcificació del lligament groc. Destaquen les
entesopaties localitzades als avantbraços i a les falanges
de les mans, i també una marcada inserció del lligament
costoclavicular. Quant a les patologies orals, també s’hi
va observar un marcat desgast dental, presència de càries
en diverses peces i abscés radicular en la primera molar
esquerra (Fig. 4). El seu índex cranial es troba dins de la
categoria de mesocrani.
El registre funerari de la Lloma de Betxí. Á. Pérez Fernández, Mª P. de Miguel Ibáñez
Fig. 2. Epicondilitis en húmer dret. S’hi observa una exostosi
en l’epicòndil lateral, provocada per esgarronets en el tendó.
Enterrament secundari.
[ 115 ]
[page-n-5]
Figura 4. Mandíbula adulta amb pronunciat desgast
dental i abscés radicular. Enterrament primari.
Quant a les restes òssies aïllades, durant la campanya d’excavació de 1995, en l’espai corresponent a
l’Habitació III (quadre A/30, Capa 6), es va recuperar un
fragment d’epífisi distal d’un fèmur dret. Presenta una
fractura post mortem en l’extrem proximal i una alteració
cromàtica de color marró fosc. L’epífisi es troba fusionada, i per tant pertany a un individu d’edat adulta. La
grandària de la peça és relativament menuda i d’aspecte
gràcil, i es podria tractar d’una dona.
I, finalment, en la campanya de 1999, es va localitzar una segona molar inferior dreta permanent en la
Cisterna del sector est (quadre b-c/26, capa 5). Correspon
a un individu d’edat adulta i presenta un desgast dental
moderat.
Valoració de les restes
[ 116 ]
Els enterraments de la Lloma de Betxí evidencien
pràctiques funeràries diferents, atenent a la posició de
[page-n-6]
Quant als canvis degeneratius, en general s’han
observat lesions artròsiques en vèrtebres i extremitats superiors. L’artrosi és una alteració gradual del cartílag articular i de les superfícies articulars de l’os (Ubelaker, 1984),
relacionada amb els individus d’edat adulta i amb una sobrecàrrega articular. Els factors genètics i metabòlics també poden influir en l’aparició d’aquest tipus de lesions.
Encara que no podem relacionar directament la presència d’artrosi en una articulació amb una activitat específica (Jiménez et al., 2004), en general és conseqüència
de la realització d’un estrés mecànic continuat, com per
exemple determinades labors agrícoles o activitats que
requerisquen grans esforços físics.
La presència d’entesopaties o exostosi en ambdós individus, localitzades a les zones d’inserció dels
lligaments dels avantbraços i les mans, podria relacionar-se amb una intensa activitat física, ja que la presència
d’aquest tipus de marcadors es deu a un increment del
desenrotllament muscular (Capasso et al., 1999).
En conclusió, les alteracions observades, tenint en
compte el sexe i l’edat dels individus, concorden amb el
que es podria esperar d’una societat agrícola i ramadera
de la prehistòria recent, i corroboren els resultats obtinguts de l’estudi arqueològic.
El registre funerari de la Lloma de Betxí. Á. Pérez Fernández, Mª P. de Miguel Ibáñez
les restes òssies. En el primer d’aquests, el més antic, la
sepultura original apareix remoguda, potser com a conseqüència de remodelacions de les estructures d’habitació; les restes estan dipositades en posició secundària, i
un esquelet de cànid sembla acompanyar-les. El segon,
i més recent, conserva la posició primària de les restes
òssies en una sepultura en fossa delimitada per pedres,
sense cap tipus d’aixovar. Entre ambdues inhumacions
passen entre dos-cents cinquanta i tres-cents anys, i les
seues diferències confirmen la diversitat del ritual funerari
documentat en el bronze valencià (de Pedro, 2010).
L’anàlisi del material antropològic ha permés augmentar el nostre coneixement sobre les poblacions de
l’edat del bronze en l’àmbit valencià, com també la identificació dels individus trobats a partir de les seues restes
fragmentades, sumant-se a l’ampli corpus documental
del registre osteoarqueològic.
Els individus estudiats són dos homes adults, els
quals presenten patologies relacionades amb l’edat i amb
determinades activitats i hàbits quotidians, com són les
alteracions dentals, lesions artròsiques i determinades
entesopaties.
Les patologies dentals observades estan altament
relacionades amb la dieta i amb certs hàbits d’higiene. Un
consum elevat de sucres i d’hidrats de carboni, presents
per exemple en el cereal, junt amb altres productes de
la ramaderia, la caça i la recol·lecció, afavoreixen l’aparició de càries i tosca, així com la falta d’higiene (Malgosa
i Subirà 1996). El tipus de desgast dental és prou acusat
en ambdós individus, la qual cosa indica un consum d’aliments més aviat durs i abrasius.
[ 117 ]
[page-n-7]
[ 112 ]
[page-n-2]
El registre funerari
de la Lloma de Betxí:
una visió des de l’Antropologia Física
Ángela Pérez Fernández, Universidad de Granada
María Paz de Miguel Ibáñez, Universitat d’Alacant
L’esquelet humà constitueix la font d’informació més valuosa entre els materials recuperats en les intervencions
arqueològiques, ja siga la ceràmica, les restes faunístiques,
les carpològiques, etc. (Brothwell, 1987; White, 2000), ja
que estem davant les restes més directes d’aquells que
ens van precedir: “Parmi les chemins qui nous conduisent
à la connaissance des sociétés anciennes, il en est un, tracé
par ce qui nous reste de plus intime de ces gens d’avant:
leur squelette” (Bonnabel, 1997).
Quan es treballa amb restes òssies humanes d’origen arqueològic es recorre a l’antropologia física, ciència
que estudia l’ésser humà en els seus aspectes biològics
(antropologia fisicobiològica). En la mesura que els humans som fruit del procés evolutiu, l’antropologia física
estudia també el conjunt dels homínids. A més, se centra
en l’estudi de les diferències o les variacions físiques en-
< Detall de mandíbula adulta amb pronunciat
desgast dental i abscés radicular.
tre les poblacions humanes al llarg del temps, i de la seua
distribució en l’espai. Mitjançant l’ús de mètodes i tècniques concrets, aquesta disciplina obté dades de caràcter
més específic, com l’evolució de les malalties (paleopatologia), la influència del medi ambient en l’ésser humà, les
seues activitats quotidianes, els aspectes culturals, etc.
[ 113 ]
[page-n-3]
Fig. 1. Plànol de localització dels enterraments.
[ 114 ]
A la Lloma de Betxí s’han recuperat dos enterraments individuals (de Pedro, 2005; 2010) (Fig. 1), el primer
durant la campanya d’excavació de l’any 2002, en posició
secundària, al costat de les restes d’un cànid (Sanchis i
Sarrión, 2004), i el segon, el 2003, en posició primària,
decúbit lateral esquerre, dipositat en una fossa circular
delimitada per una sèrie de pedres de grandària mitjana
i gran, sense cap tipus d’aixovar. Paral·lelament, s’han recuperat restes òssies aïllades: un fragment de fèmur dret
i una segona molar inferior dreta permanent. Aquests
darrers corresponen a troballes casuals o fortuïtes, molt
freqüents en poblats de semblant cronologia, sense cap
connexió amb unitats funeràries, i relacionades amb remocions i contextos de reble (de Pedro, 1998).
El primer enterrament es va localitzar al sector est
del jaciment (quadre b-c/22, capa 7), la datació absoluta
del qual va proporcionar una data de 3650±40 BP, calibrada a 2 σ entre 2140 i 1910 BC. Correspon a un individu
incomplet, d’aspecte robust i amb insercions musculars
marcades. Les característiques morfològiques dels ossos (Ferembach, 1980; Ferembach et al., 1979; Buikstra
i Ubelaker, 1994) van permetre estimar les restes d’un
home d’edat avançada. Es van observar diverses lesions
artròsiques en vèrtebres i zones articulars dels ossos llargs
(Fig. 2), i també en la temporomandibular, i una periostitis
—infecció o inflamació— en la tíbia dreta. Presenta entesopaties en el radi dret i en diverses falanges de les mans,
que podem relacionar amb la realització d’activitats físiques intenses (Capasso et al., 1999). Quant a la salut oral,
destaca el desgast dental pronunciat i la tosca en la dentició superior, i una edentació total de les dents inferiors
amb reabsorció alveolar antemortem (Fig. 3). Les dades
mètriques van permetre valorar una estatura mitjana de
176 cm (Trotter i Gleser, 1952) i un índex cranial dins de
la categoria de braquicrani, és a dir, de forma arrodonida.
Amb posterioritat, durant la campanya de 2010, es
van recuperar dotze unitats esquelètiques (ossos llargs) i
diversos resquills vertebrals en el mateix sector est (quadre a/21-22, UE 1058), molt pròxims al conjunt de l’enterrament secundari. Tenint en compte la zona en què van
[page-n-4]
Fig. 3. Mandíbula amb artrosi temporomandibular. S’hi observa un
recreixement ossi sobre la superfície articular del còndil esquerre i
pèrdua completa de la dentició. Enterrament secundari.
ser recuperats, i també les característiques morfològiques
del material: restes d’un individu adult, de sexe probablement masculí, i les característiques paleopatològiques:
lesions artròsiques en vèrtebres i zones articulars dels ossos
llargs, probablement les restes formen part del mateix
conjunt funerari recuperat l’any 2002 i es tracta, per tant,
del mateix individu.
El segon enterrament es va recuperar al sector
oest del poblat (quadre G/14, UE 0037). Correspon a un
individu complet, masculí i d’edat adulta, amb una datació absoluta de 3400±40 BP, calibrada a 2 σ entre 1760 i
1610 BC. El seu estat de conservació era prou deficient, en
part a causa de les alteracions postdeposicionals provocades pel terreny, les quals condicionaren uns processos
tafonòmics que van destruir una gran part de la superfície òssia. No obstant això, van poder identificar-se artrosi
cervical i calcificació del lligament groc. Destaquen les
entesopaties localitzades als avantbraços i a les falanges
de les mans, i també una marcada inserció del lligament
costoclavicular. Quant a les patologies orals, també s’hi
va observar un marcat desgast dental, presència de càries
en diverses peces i abscés radicular en la primera molar
esquerra (Fig. 4). El seu índex cranial es troba dins de la
categoria de mesocrani.
El registre funerari de la Lloma de Betxí. Á. Pérez Fernández, Mª P. de Miguel Ibáñez
Fig. 2. Epicondilitis en húmer dret. S’hi observa una exostosi
en l’epicòndil lateral, provocada per esgarronets en el tendó.
Enterrament secundari.
[ 115 ]
[page-n-5]
Figura 4. Mandíbula adulta amb pronunciat desgast
dental i abscés radicular. Enterrament primari.
Quant a les restes òssies aïllades, durant la campanya d’excavació de 1995, en l’espai corresponent a
l’Habitació III (quadre A/30, Capa 6), es va recuperar un
fragment d’epífisi distal d’un fèmur dret. Presenta una
fractura post mortem en l’extrem proximal i una alteració
cromàtica de color marró fosc. L’epífisi es troba fusionada, i per tant pertany a un individu d’edat adulta. La
grandària de la peça és relativament menuda i d’aspecte
gràcil, i es podria tractar d’una dona.
I, finalment, en la campanya de 1999, es va localitzar una segona molar inferior dreta permanent en la
Cisterna del sector est (quadre b-c/26, capa 5). Correspon
a un individu d’edat adulta i presenta un desgast dental
moderat.
Valoració de les restes
[ 116 ]
Els enterraments de la Lloma de Betxí evidencien
pràctiques funeràries diferents, atenent a la posició de
[page-n-6]
Quant als canvis degeneratius, en general s’han
observat lesions artròsiques en vèrtebres i extremitats superiors. L’artrosi és una alteració gradual del cartílag articular i de les superfícies articulars de l’os (Ubelaker, 1984),
relacionada amb els individus d’edat adulta i amb una sobrecàrrega articular. Els factors genètics i metabòlics també poden influir en l’aparició d’aquest tipus de lesions.
Encara que no podem relacionar directament la presència d’artrosi en una articulació amb una activitat específica (Jiménez et al., 2004), en general és conseqüència
de la realització d’un estrés mecànic continuat, com per
exemple determinades labors agrícoles o activitats que
requerisquen grans esforços físics.
La presència d’entesopaties o exostosi en ambdós individus, localitzades a les zones d’inserció dels
lligaments dels avantbraços i les mans, podria relacionar-se amb una intensa activitat física, ja que la presència
d’aquest tipus de marcadors es deu a un increment del
desenrotllament muscular (Capasso et al., 1999).
En conclusió, les alteracions observades, tenint en
compte el sexe i l’edat dels individus, concorden amb el
que es podria esperar d’una societat agrícola i ramadera
de la prehistòria recent, i corroboren els resultats obtinguts de l’estudi arqueològic.
El registre funerari de la Lloma de Betxí. Á. Pérez Fernández, Mª P. de Miguel Ibáñez
les restes òssies. En el primer d’aquests, el més antic, la
sepultura original apareix remoguda, potser com a conseqüència de remodelacions de les estructures d’habitació; les restes estan dipositades en posició secundària, i
un esquelet de cànid sembla acompanyar-les. El segon,
i més recent, conserva la posició primària de les restes
òssies en una sepultura en fossa delimitada per pedres,
sense cap tipus d’aixovar. Entre ambdues inhumacions
passen entre dos-cents cinquanta i tres-cents anys, i les
seues diferències confirmen la diversitat del ritual funerari
documentat en el bronze valencià (de Pedro, 2010).
L’anàlisi del material antropològic ha permés augmentar el nostre coneixement sobre les poblacions de
l’edat del bronze en l’àmbit valencià, com també la identificació dels individus trobats a partir de les seues restes
fragmentades, sumant-se a l’ampli corpus documental
del registre osteoarqueològic.
Els individus estudiats són dos homes adults, els
quals presenten patologies relacionades amb l’edat i amb
determinades activitats i hàbits quotidians, com són les
alteracions dentals, lesions artròsiques i determinades
entesopaties.
Les patologies dentals observades estan altament
relacionades amb la dieta i amb certs hàbits d’higiene. Un
consum elevat de sucres i d’hidrats de carboni, presents
per exemple en el cereal, junt amb altres productes de
la ramaderia, la caça i la recol·lecció, afavoreixen l’aparició de càries i tosca, així com la falta d’higiene (Malgosa
i Subirà 1996). El tipus de desgast dental és prou acusat
en ambdós individus, la qual cosa indica un consum d’aliments més aviat durs i abrasius.
[ 117 ]
[page-n-7]