[page-n-1]
118 /
[page-n-2]
El vidre en època visigoda
M.ª Asunción Ramón
Des dels seus orígens, el vidre va permetre aconseguir una
perfecta imitació d’altres materials molt més costosos,
d’aquesta manera els recipients i, sobretot, els adorns
eren realitzats en aqueixa nova matèria que posseïa la
capacitat d’assemblar-se a qualsevol pedra semipreciosa.
A pesar d’això, el vidre va continuar sent un article de luxe
a l’abast d’uns pocs, fins que la introducció del bufat a
l’aire lliure per a la fabricació de recipients —les primeres
evidències de la qual es documenten a Jerusalem cap a
mitjan del segle i aC—, va aconseguir revolucionar aquesta artesania secular que va produir un profund canvi en el
seu ritme de producció. En aquells moments, segons les
fonts clàssiques, sembla que hi havia dues grans zones
productores de vidre: la costa siriana-palestina i Egipte,
on es devien localitzar els tallers primaris en què es fondia
la mescla a partir de matèries primeres, on s’elaborava un
◁ Vores de recipients de vidre trobats
a València la Vella en 2018.
tipus de vidre pur, més conegut com «vidre en brut», fabricat a partir dels seus components: sílice, estabilitzants
i fundents. Aquesta matèria va continuar exportant-se tradicionalment cap a Occident on van anar sorgint, a poc a
poc, múltiples oficines que, al final de la cadena de producció, transformaven aqueix vidre en brut importat en
producte acabat. Són els anomenats tallers secundaris,
identificats arqueològicament per la localització de les
restes del forn, una troballa molt escassa, de la qual sol
documentar-se només la cambra de combustió de planta
més o menys circular. A falta d’això aporten informació altres restes com ara cresols, lingots en brut, materials per a
reciclatge o rebutjos de fabricació. A la península Ibèrica
s’han documentat una trentena d’oficines que haurien estat elaborant vidre bufat des del segle i dC, per a assistir a
l’expansió d’aquesta artesania, a partir de la segona meitat del segle iii dC, on es multiplica el nombre dels tallers
documentats. No obstant això, hi destaquem que els tallers datats en els segles vi i vii són escassos i van haver de
/ 119
[page-n-3]
Segles i-ii
Segles iii
Segles iv-v
Segles vi-vii
Mapa dels tallers de vidre i la seua documentació
arqueològica a la península Ibèrica.
Representació d’un taller vidrier.
seguir les mateixes pautes constructives i manufactureres
que en segles anteriors. Fet d’altra banda constatable en
il·lustracions altmedievals, on apareixen aquests xicotets
forns en funcionament.
Al jaciment de València la Vella, durant la campanya
de l’any 2016, es va excavar en l’interior del recinte murallat, en què van aparéixer distints estrats superposats relacionats amb la construcció de la muralla (UE 1004, 1010,
1012) que discorren fins a un nivell irregular més llis (UE
1015); aquest últim ha sigut considerat com un farciment
que està format amb restes dels materials de construcció
i domèstics, utilitzats pels constructors. Al costat dels materials ceràmics i metàl·lics que han datat el moment de la
construcció de la muralla en el segle vi, van aparéixer dos
fragments de cresols i tres lingots de vidre en brut que van
haver d’estar relacionats amb la manufactura del vidre.
Els fragments de cresol són dues peces ceràmiques
amb una capa de vidriat superficial, primera evidència
que hi havia un taller relacionat amb la fabricació de vidre
en aquest lloc.
També hem documentat tres lingots de vidre en
brut, procedents d’Orient on s’han localitzat els llocs de
producció primaris, com ja hem apuntat amb anterioritat. Un d’aquests va aparéixer a la UE 1015, es tracta d’una
peça de 4,3 x 6,0 cm de vidre de color verd maragda amb
capes de concreció daurades en algunes parts i una lleu-
120 /
[page-n-4]
gera irisació en altres. Els dos restants procedeixen de la
UE 1010; són de coloració verda oliva amb una capa de
concreció blavosa, aquests dos últims ens donen unes
dimensions d’1,3 x 3,3 cm i 4,5 x 6,7 cm respectivament.
Aquest tipus de lingots també apareix a València, al taller
del carrer Sabaters. Es tracta d’un xicotet forn vidrier amb
activitat productiva i de transformació a partir de materials importats o de reciclatge, la qual cosa ens fa definir-lo
com a taller secundari dedicat principalment a l’elaboració de productes d’ús quotidià i de baix cost, que degué
estat en funcionament des de finals del segle iii i durant el
segle iv. Aquestes proves, encara que escasses, ens estan
suggerint l’existència d’un xicotet taller dedicat a la manufactura de vidre corrent de taula, que produïa importacions de vidre en brut com a conseqüència d’un escàs encara que existent comerç reduït en aqueix moment, amb
tota probabilitat des d’Orient Pròxim.
El grup més homogeni de la col·lecció és, sens dubte,
la sèrie formada per fragments de vores exvasats de perfil
reentrant, de llavi engrossit i polit al foc, i de bases àpodes. Apareguts en els estrats de farcit (UE 1007, 1008, 1010,
1015), pertanyen als tipus Feyeux 81. L’horitzó cronològic
d’aquestes sèries va ser molt ampli, van aparéixer en la primera meitat del segle v, i van persistir en els segles vi i vii, i
fins i tot en la centúria següent.
Aquest tipus de recipients es va utilitzar fonamental-
Conjunt de vidres apareguts a València la Vella el 2017:
recipients i lingots.
ment per a menjar o per a beure indistintament, en els gots
de grandària intermèdia inferim una funcionalitat ambivalent; per un altre costat els de menor diàmetre van ser destinats probablement als líquids o la il·luminació. Podríem
detectar serveis de taula complets formats per plats, bols
El vidre en època visigoda. M.ª Asunción Ramón
/ 121
[page-n-5]
Conjunt d’ampolles de vidre procedents de la necròpoli de València.
i gots, encara que també hi han aparegut en contextos funeraris. El tret més característic d’aquests perfils és la vora
engrossida i polida al foc, generalment exvasada i sinuosa
amb engrossiment en la cara interna de la paret, en alguns
casos apareixen línies de polit paral·leles a la vora, les bases són àpodes amb engrossiment de vidre en el centre i
restes de marca de puntill. El grup que estudiem està constituït per peces llises sense decoració, els plats i bols són
122 /
de parets obertes; d’aquests hem reconstruït dues formes
completes seguint els paràmetres que marquen aquestes tipologies. Els gots són troncocònics i, a pesar de la
seua pervivència, ja en el segle vi van passar a ser formes
menys freqüents. Aquesta modalitat va ser progressivament substituïda per les copes de tija identificades amb
el tipus 111 d’Isings, ja que la troballa de tres bases amb
restes de la tija central ens fa apuntar en aquest sentit.
[page-n-6]
Predomina la coloració groguenca, on observem
sempre variacions que van des del groc verdós o melat al
verd clar, en tonalitats més netes. En aquest conjunt detectem fragments grocs verdosos d’aspecte més deslluït,
creiem que en part a causa del reciclatge, molt freqüent
en aquests segles. La qualitat del vidre és bastant mediocre, amb profusió de filaments i bambolles, conseqüència
d’un enfornat deficient.
Els fragments de vora de llavi engrossit documentats
s’identifiquen amb produccions molt esteses en l’àmbit
peninsular i forà. Es poden trobar a països mediterranis com França, Itàlia o Croàcia, però és a la península
Lingots de vidre en brut d’importació
per al seu processat local.
Ibèrica on assistim a una veritable eclosió d’aquestes
formes, on són summament freqüents en jaciments dels
segles v, vi i vii. Cal citar exemples a València, al jaciment
de l’Almoina. També podem reconéixer-los a Portugal; la
zona sud-oriental peninsular, principalment a Carthago
Spartaria i a Benalúa; a Saragossa i la seua província;
de subjecció dels recipients ja des del segle i, fet que ens
a Galícia, i deixem sense citar, a més, altres centres no
porta a intuir la seua pertinença a formes tancades, del
menys importants.
tipus Isings 120 i semblants.
També a la UE 1010 va aparéixer un fragment de
El vidre d’època visigoda es pot identificar, princi-
vora, coll i arrancada de paret d’un ungüentari globular,
palment per una línia de continuïtat en els models i una
semblant al tipus Isings 68. Aquests recipients de dubtosa
degradació en l’execució, que acreditava la tendència es-
funcionalitat van poder dedicar-se tant a la contenció d’un-
bossada en segles anteriors. Els perfils són menys variats,
güents com a l’ús domèstic o funerari. La troballa d’aquesta
desapareixen models específics del segle v, com les vores
tipologia, per un altre costat molt comuna a les províncies
en arestes vives o les gerres i botelles de vora exvasada
occidentals de l’Imperi en estratigrafies del segle vi, ens
decorades amb fils grossos. També es caracteritza per ser
mostra l’amplíssima pervivència d’aquestes formes, els ini-
un període de contrastos: al costat de produccions poc
cis de les quals podem trobar-los en el segle i.
acurades i massives, van sorgir peces elitistes, general-
Finalment cal assenyalar un fragment d’ansa nervada de secció en cinta. És una de les formes més corrents
El vidre en època visigoda. M.ª Asunción Ramón
ment de funció ritual, que confirmen la pervivència d’una
producció molt minoritària d’articles de luxe.
/ 123
[page-n-7]
118 /
[page-n-2]
El vidre en època visigoda
M.ª Asunción Ramón
Des dels seus orígens, el vidre va permetre aconseguir una
perfecta imitació d’altres materials molt més costosos,
d’aquesta manera els recipients i, sobretot, els adorns
eren realitzats en aqueixa nova matèria que posseïa la
capacitat d’assemblar-se a qualsevol pedra semipreciosa.
A pesar d’això, el vidre va continuar sent un article de luxe
a l’abast d’uns pocs, fins que la introducció del bufat a
l’aire lliure per a la fabricació de recipients —les primeres
evidències de la qual es documenten a Jerusalem cap a
mitjan del segle i aC—, va aconseguir revolucionar aquesta artesania secular que va produir un profund canvi en el
seu ritme de producció. En aquells moments, segons les
fonts clàssiques, sembla que hi havia dues grans zones
productores de vidre: la costa siriana-palestina i Egipte,
on es devien localitzar els tallers primaris en què es fondia
la mescla a partir de matèries primeres, on s’elaborava un
◁ Vores de recipients de vidre trobats
a València la Vella en 2018.
tipus de vidre pur, més conegut com «vidre en brut», fabricat a partir dels seus components: sílice, estabilitzants
i fundents. Aquesta matèria va continuar exportant-se tradicionalment cap a Occident on van anar sorgint, a poc a
poc, múltiples oficines que, al final de la cadena de producció, transformaven aqueix vidre en brut importat en
producte acabat. Són els anomenats tallers secundaris,
identificats arqueològicament per la localització de les
restes del forn, una troballa molt escassa, de la qual sol
documentar-se només la cambra de combustió de planta
més o menys circular. A falta d’això aporten informació altres restes com ara cresols, lingots en brut, materials per a
reciclatge o rebutjos de fabricació. A la península Ibèrica
s’han documentat una trentena d’oficines que haurien estat elaborant vidre bufat des del segle i dC, per a assistir a
l’expansió d’aquesta artesania, a partir de la segona meitat del segle iii dC, on es multiplica el nombre dels tallers
documentats. No obstant això, hi destaquem que els tallers datats en els segles vi i vii són escassos i van haver de
/ 119
[page-n-3]
Segles i-ii
Segles iii
Segles iv-v
Segles vi-vii
Mapa dels tallers de vidre i la seua documentació
arqueològica a la península Ibèrica.
Representació d’un taller vidrier.
seguir les mateixes pautes constructives i manufactureres
que en segles anteriors. Fet d’altra banda constatable en
il·lustracions altmedievals, on apareixen aquests xicotets
forns en funcionament.
Al jaciment de València la Vella, durant la campanya
de l’any 2016, es va excavar en l’interior del recinte murallat, en què van aparéixer distints estrats superposats relacionats amb la construcció de la muralla (UE 1004, 1010,
1012) que discorren fins a un nivell irregular més llis (UE
1015); aquest últim ha sigut considerat com un farciment
que està format amb restes dels materials de construcció
i domèstics, utilitzats pels constructors. Al costat dels materials ceràmics i metàl·lics que han datat el moment de la
construcció de la muralla en el segle vi, van aparéixer dos
fragments de cresols i tres lingots de vidre en brut que van
haver d’estar relacionats amb la manufactura del vidre.
Els fragments de cresol són dues peces ceràmiques
amb una capa de vidriat superficial, primera evidència
que hi havia un taller relacionat amb la fabricació de vidre
en aquest lloc.
També hem documentat tres lingots de vidre en
brut, procedents d’Orient on s’han localitzat els llocs de
producció primaris, com ja hem apuntat amb anterioritat. Un d’aquests va aparéixer a la UE 1015, es tracta d’una
peça de 4,3 x 6,0 cm de vidre de color verd maragda amb
capes de concreció daurades en algunes parts i una lleu-
120 /
[page-n-4]
gera irisació en altres. Els dos restants procedeixen de la
UE 1010; són de coloració verda oliva amb una capa de
concreció blavosa, aquests dos últims ens donen unes
dimensions d’1,3 x 3,3 cm i 4,5 x 6,7 cm respectivament.
Aquest tipus de lingots també apareix a València, al taller
del carrer Sabaters. Es tracta d’un xicotet forn vidrier amb
activitat productiva i de transformació a partir de materials importats o de reciclatge, la qual cosa ens fa definir-lo
com a taller secundari dedicat principalment a l’elaboració de productes d’ús quotidià i de baix cost, que degué
estat en funcionament des de finals del segle iii i durant el
segle iv. Aquestes proves, encara que escasses, ens estan
suggerint l’existència d’un xicotet taller dedicat a la manufactura de vidre corrent de taula, que produïa importacions de vidre en brut com a conseqüència d’un escàs encara que existent comerç reduït en aqueix moment, amb
tota probabilitat des d’Orient Pròxim.
El grup més homogeni de la col·lecció és, sens dubte,
la sèrie formada per fragments de vores exvasats de perfil
reentrant, de llavi engrossit i polit al foc, i de bases àpodes. Apareguts en els estrats de farcit (UE 1007, 1008, 1010,
1015), pertanyen als tipus Feyeux 81. L’horitzó cronològic
d’aquestes sèries va ser molt ampli, van aparéixer en la primera meitat del segle v, i van persistir en els segles vi i vii, i
fins i tot en la centúria següent.
Aquest tipus de recipients es va utilitzar fonamental-
Conjunt de vidres apareguts a València la Vella el 2017:
recipients i lingots.
ment per a menjar o per a beure indistintament, en els gots
de grandària intermèdia inferim una funcionalitat ambivalent; per un altre costat els de menor diàmetre van ser destinats probablement als líquids o la il·luminació. Podríem
detectar serveis de taula complets formats per plats, bols
El vidre en època visigoda. M.ª Asunción Ramón
/ 121
[page-n-5]
Conjunt d’ampolles de vidre procedents de la necròpoli de València.
i gots, encara que també hi han aparegut en contextos funeraris. El tret més característic d’aquests perfils és la vora
engrossida i polida al foc, generalment exvasada i sinuosa
amb engrossiment en la cara interna de la paret, en alguns
casos apareixen línies de polit paral·leles a la vora, les bases són àpodes amb engrossiment de vidre en el centre i
restes de marca de puntill. El grup que estudiem està constituït per peces llises sense decoració, els plats i bols són
122 /
de parets obertes; d’aquests hem reconstruït dues formes
completes seguint els paràmetres que marquen aquestes tipologies. Els gots són troncocònics i, a pesar de la
seua pervivència, ja en el segle vi van passar a ser formes
menys freqüents. Aquesta modalitat va ser progressivament substituïda per les copes de tija identificades amb
el tipus 111 d’Isings, ja que la troballa de tres bases amb
restes de la tija central ens fa apuntar en aquest sentit.
[page-n-6]
Predomina la coloració groguenca, on observem
sempre variacions que van des del groc verdós o melat al
verd clar, en tonalitats més netes. En aquest conjunt detectem fragments grocs verdosos d’aspecte més deslluït,
creiem que en part a causa del reciclatge, molt freqüent
en aquests segles. La qualitat del vidre és bastant mediocre, amb profusió de filaments i bambolles, conseqüència
d’un enfornat deficient.
Els fragments de vora de llavi engrossit documentats
s’identifiquen amb produccions molt esteses en l’àmbit
peninsular i forà. Es poden trobar a països mediterranis com França, Itàlia o Croàcia, però és a la península
Lingots de vidre en brut d’importació
per al seu processat local.
Ibèrica on assistim a una veritable eclosió d’aquestes
formes, on són summament freqüents en jaciments dels
segles v, vi i vii. Cal citar exemples a València, al jaciment
de l’Almoina. També podem reconéixer-los a Portugal; la
zona sud-oriental peninsular, principalment a Carthago
Spartaria i a Benalúa; a Saragossa i la seua província;
de subjecció dels recipients ja des del segle i, fet que ens
a Galícia, i deixem sense citar, a més, altres centres no
porta a intuir la seua pertinença a formes tancades, del
menys importants.
tipus Isings 120 i semblants.
També a la UE 1010 va aparéixer un fragment de
El vidre d’època visigoda es pot identificar, princi-
vora, coll i arrancada de paret d’un ungüentari globular,
palment per una línia de continuïtat en els models i una
semblant al tipus Isings 68. Aquests recipients de dubtosa
degradació en l’execució, que acreditava la tendència es-
funcionalitat van poder dedicar-se tant a la contenció d’un-
bossada en segles anteriors. Els perfils són menys variats,
güents com a l’ús domèstic o funerari. La troballa d’aquesta
desapareixen models específics del segle v, com les vores
tipologia, per un altre costat molt comuna a les províncies
en arestes vives o les gerres i botelles de vora exvasada
occidentals de l’Imperi en estratigrafies del segle vi, ens
decorades amb fils grossos. També es caracteritza per ser
mostra l’amplíssima pervivència d’aquestes formes, els ini-
un període de contrastos: al costat de produccions poc
cis de les quals podem trobar-los en el segle i.
acurades i massives, van sorgir peces elitistes, general-
Finalment cal assenyalar un fragment d’ansa nervada de secció en cinta. És una de les formes més corrents
El vidre en època visigoda. M.ª Asunción Ramón
ment de funció ritual, que confirmen la pervivència d’una
producció molt minoritària d’articles de luxe.
/ 123
[page-n-7]